Tertúlia amb Eduard Màrquez [Tertúlia Amics de la Història]

Tertúlia amb Eduard Màrquez, autor del llibre 1969. Les veus de la Barcelona tardofranquista (L’altra editorial, 2022)

Després d’anys de no publicar, Eduard Márquez sorprèn amb una novel·la sobre la transició en la qual la documentació històrica i els testimonis tenen un paper destacat. Notes informatives de la policia, decrets, enquestes, cartes, discursos, octavetes… i, sobretot, testimonis. Després de vuit anys de recerca en diversos arxius i de desenes d’entrevistes, Eduard Márquez ha publicat ‘1969’, una obra coral que mostra totes les veus d’un any que va marcar l’inici del final de la dictadura franquista.

“L’any 1969, va ser l’inici del final de la dictadura. Aquell any van confluir un seguit de fets polítics i sociològics molt importants. En primer lloc, l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona i el consegüent estat d’excepció, que, en lloc de pacificar per la força l’ambient, va encendre encara més la universitat, les fàbriques, els barris… Després hi ha la imposició de la successió, amb el famós “atado y bien atado”. I, finalment, el cas Matesa, el gran escàndol econòmic i polític de la dictadura, amb ministres implicats i que va comportar un canvi de govern.

Potser hem mitificat la Transició. Hauríem de trobar un punt intermedi entre la mitificació i el fet que hi havia més gent tocant la pera de la que sembla. Te n’adones quan remenes els arxius. Allà descobreixes caixes senceres d’informes diaris de la policia sobre l’activitat a la Universitat, a les fàbriques, a les esglésies… No cal mitificar la Transició, només cal explicar-la bé. La bronca era petita, però constant. I aquesta remor contínua l’hem explicat molt malament, perquè ens hem centrat molt en els herois particulars i en les organitzacions polítiques i socials, i no en la lluita quotidiana. No eren milions de persones, però la capacitat insistent de molestar el règim tant de bo la tinguéssim ara!

El llibre 1969 no té l’estructura tradicional d’un text narratiu. Són documents transcrits de manera literal i veus de testimonis. Però és una novel·la perquè el tractament del material és narratiu i l’estructura està pensada des d’aquesta perspectiva. El material està distribuït perquè hi hagi tensió narrativa i tensió emocional, i això l’allunya d’un assaig o un documental. La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida. I, per aconseguir-ho, havia d’obrir-me al màxim nombre de veus i ampliar molt el concepte de veu.

No són documents, són veus i de cap veu en sabem nom. L’altre repte de la novel·la era que aquesta multiplicitat de veus fossin anònimes. No volia que hi hagués cap diferència entre la veu de Carrero Blanco fent declaracions a la premsa i una persona que m’explica la seva vida. Només hi ha noms quan un document va signat, per exemple, en el cas dels decrets llei. I encara que alguna veu pugui semblar inversemblant, totes són reals.

No és un llibre d’història, però he fet recerca com un historiador. Des que vaig iniciar aquest projecte, ara fa vuit anys, sempre he tingut historiadors joves i molt potents al costat. He consultat i he demanat documentació a diversos arxius (Arxiu del Partit Comunista de Madrid, Arxiu del Govern Civil, Arxiu de l’Administració de l’Estat, Arxiu del Pavelló de la República, etc.). Tinc més de 20.000 fotocòpies de documents! A diferència d’un historiador, però, la meva mirada no està mai acotada a un sol tema. Jo ho miro tot, i això m’ha permès trobar documentació absolutament inèdita. Per exemple, si no hagués mirat les caixes etiquetades com a “locos, excéntricos y anomarles”, no hauria trobat una carta que surt al llibre”…