L’Ateneu i Som Sardana s’uneixen per reivindicar la sardana com una dansa actual en un acte on es va parlar de la sardana pintada per Picasso i Miró i que va acabar amb una ballada al jardí
Els assistents de l’acte ballant sardanes al jardí de l’Ateneu
L’Ateneu Barcelonès i Som Sardana s’alineen en pensar que la sardana no és només una dansa folklòrica, sinó que és una tradició actual i amb molt de futur. La col·laboració entre les dues entitats ha fet que el passat 11 de març es parlés a l’Ateneu de la sardana pintada per Picasso i Miró, dos dels artistes catalans més internacionals del darrer segle.
Una conversa entre Claustre Rafart i Josep Massot, dos grans experts en Pablo Picasso i Joan Miró, respectivament, moderats per Albert Fontelles-Ramonet, músic i musicòleg, en el que es van mostrar, entre d’altres, documents inèdits de Miró.
La relació entre Picasso i la sardana és confusa, sobretot en els seus inicis. Oficialment es comença a veure a la seva obra a partir de la dècada de 1950, tot i que sembla que abans hi havia tingut contacte amb aquesta música. “Picasso”, va explicar Claustre Rafart, “no era músic. No sabia tocar cap instrument. Li agradava la música com a cosa física: les partitures, els instruments, els ballarins de carns i ossos, els músics de carrer”. Rafart creu que va conèixer la sardana en el canvi de segle i per la seva relació amb “Els 4 gats”. De fet, a la seva obra Home amb clarinet, es va veure al cap d’un temps que l’instrument que hi apareix és una tenora.
Just acabada la guerra civil hi ha un poema de Picasso que defensa “la dansa en rodona”. La primera iconografia plàstica, però, apareix el 1952. A partir de llavors va guanyar importància en la seva obra. Des de litografies fins a ceràmica. En aquell moment estava molt involucrat en política i va pintar el colom de la pau, icona que ràpidament va esdevenir una icona de la pau a escala mundial. “Picasso concebia la sardana com alguna cosa terrenal”, va exposar Rafart.
Josep Massot va explicar que Miró, en canvi, “veia la sardana com quelcom terrenal i diürn. És per això apareix gairebé sempre el sol”. Miró, segons Massot, era antinoucentista. Volia donar modernitat a la sardana sense deixar enrere les arrels. “És un moment en el que la sardana i les danses tradicionals es volen passar pel filtre de l’avantguarda”, va repassar Massot.
La Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona va interpretar, tot seguit El cant dels ocells, de Pep Ventura; La Ciseta, d’Eduard Toldrà; Lluny, d’Enric Casals i Juny, de Juli Garreta (1920). Un aclamat repartiment que va seguir al jardí, amb la ballada de tres sardanes més: Terra d’ateneus, d’Anna Abad (2024); Baixant de la Font del Gat, d’Enri Morera (1926) i Badalona 2007 DC, Marc Timón (2007).
