L’Ateneu Barcelonès va celebrar el 50è aniversari de la publicació de La flauta màgica, d’Ingmar Bergman, amb un visionat de la pel·lícula acompanyat d’una explicació prèvia de l’historiador de l’art Jaume Radigales

Jaume Radigales durant la intervenció prèvia a La flauta màgica

“Sóc qui sóc gràcies a La flauta màgica. El gener del 1981, en aquesta mateixa sala, vaig veure per primera vegada La flauta màgica i mai vaig tornar a ser el mateix”. Jaume Radigales, historiador de l’art i encarregat de l’explicació prèvia de la pel·lícula, va impressionar tot l’auditori amb com de lligada havia estat la seva vida amb la pel·lícula d’Ingmar Bergman. Tal com explicà, des de llavors pateix de cinefàgia, “devoro música i cinema”, va explicar. “Vaig venir amb el meu pare a veure-la. Era una còpia de 16 mil·límetres i no era especialment bona. A aquell nen d’11 anys , la música li va entrar pels ulls i el cinema li va entrar per les orelles. Si sóc qui sóc és gràcies a La flauta màgica”. Una explicació que es va seguir amb algun somriure tímid quan Radigales va explicar que a partir de llavors, durant els Reis i els aniversaris només demanava -i rebia- música de Mozart.

El cinema és un art perenne. Les cintes perduren a través del temps. Es conserven, es reprodueixen i es passen de mà en mà. Ara bé, 50 anys després són poques les cintes que encara apleguen desenes i desenes de persones, i La flauta màgica, d’Ingmar Bergman, és una d’elles. “És una peça que va marcar un abans i un després en el seu gènere”, va afirmar Jaume Radigales davant de més d’un centenar de persones el passat 13 de febrer a l’Ateneu Barcelonès.

Cap als anys 70 es van posar de moda les òperes gravades. Grans cineastes van encarregar-se de portar a la pantalla diverses òperes. Fins llavors l’òpera havia estat present en pel·lícules, però, de cop, va agafar el paper protagonista. Això es va fer a consciència de que seria poc rentable, ja que el cinema era car de fer i l’òpera també. Sumat, a més, al fet que es calculava no recaptar tant com amb les pel·lícules comercials. En destaquen Don Giovanni (1979), dirigida per Joseph Losey; o Madama Butterfly (1993), de David Cronenberg.

Ara bé, d’entre totes elles en destaca una per sobre de les altres: La flauta màgica, d’Ingmar Bergman. El llargmetratge va ser un encàrrec a Bergman per part de la televisió sueca per celebrar el 50è aniversari del naixement de la ràdio. Bergman, gran amant de Mozart, el va acceptar encantat. “Bergman és un gran director de teatre. Sempre deia que el teatre era la seva esposa i el cinema la seva amant”, explica l’historiador de l’art Jaume Radigales, qui comenta que “l’encàrrec va permetre a Bergman barrejar cinema, música i teatre”.

La pel·lícula és una rara avis entre les adaptacions operístiques a la gran pantalla, sobretot per la repercussió que va tenir. Es va estrenar l’1 de gener de 1975 en horari de màxima audiència a la televisió sueca i 9 mesos després es va estrenar als cinemes. La producció va costar entre 2,5 i 4 milions de corones sueques (entre 250 i 400 mil euros), convertint-la en la producció televisiva sueca més cara fins la data.

La flauta màgica, una macroproducció

“La flauta màgica és una peça popular” afirmà Radigales. Tal com va explicar a l’auditori, “Mozart ho va estrenar en un teatre d’un suburbi a les afores de Viena. Això demostra una absoluta senzillesa. Bergman ho va traduir al suec i va voler reproduir aquella estrena”. És per aquest motiu que Bergman va escollir gravar-ho en un teatre per fer veure que s’estava representant davant de 500 persones. De fet, en la filmació s’aprecien cares, reaccions… es veu que hi ha públic. “Hi ha molt de teatre dins de la pel·lícula”, comentà Radigales. “A més, s’utilitzen algunes persones com a leitmotiv. Veiem moltes persones diferents durant la pel·lícula”.

El plató escollit va ser el teatre del Palau de Drottningholm, un dels pocs teatres barrocs que queden al món. Ara bé, la instal·lació no estava preparada per acollir un rodatge d’aquesta magnitud. És per això que Bergman va reproduir el teatre a l’Institut Suec de Cinema per a fer-hi la filmació.

“La pel·lícula és un retrat molt precís de l’òpera de Mozart. És una de les cintes més extraordinàries i originals que hi ha. No cansa veure-la i reveure-la una vegada i una altra”, va concloure Radigales. No va ser una sorpresa, doncs, que tothom sortís encantat del visionat.