Julio Ceballos i Eugeni Bregolat, amb la moderació de Dolors Folch, analitzen a l’Ateneu Barcelonès els fonaments del sistema xinès i el seu paper en el nou ordre mundial.
En un moment en què la Xina s’ha consolidat com una potència econòmica i política de primer ordre, comprendre la seva lògica interna és essencial per entendre el món que emergeix al segle XXI. Amb aquesta premissa, l’Ateneu Barcelonès va acollir dilluns 27 d’octubre la taula rodona la Xina vista des de dins, amb la participació de Julio Ceballos, consultor i autor de El calibrador de estrellas (2024), i Eugeni Bregolat, tres vegades ambaixador espanyol a Pequín, sota la moderació de la sinòloga Dolors Folch.
El debat va començar abordant l’estructura política del país i el paper central del Partit Comunista Xinès, que compta amb més de 90 milions de membres. Ceballos va descriure’n el funcionament com una “maquinària meritocràtica” que selecciona els seus dirigents a partir de la capacitat de gestió i lideratge, més que per adhesió ideològica. “Et fas membre per fer una Xina pròspera, i el procés és rigorós: exàmens, avals i una anàlisi exhaustiva del perfil”, va explicar. En aquest sentit, va assenyalar que la figura política ideal no és jove ni carismàtica, sinó experimentada: “Creuen que abans dels 60 anys encara no en saps prou per governar”. També van admetre, però, que això pot tenir alguns inconvenients.
Bregolat va subratllar que la diferència fonamental amb l’antic model soviètic rau en la seva capacitat per generar riquesa des del comunisme. “El sistema xinès ha sabut combinar el públic i el privat amb èxit. A diferència del cas rus, ha millorat de forma notable la qualitat de vida de la seva població”. Aquesta combinació, va afegir, beu d’una tradició antiga: la meritocràcia de l’examen imperial, que ja servia per seleccionar funcionaris capaços segles enrere.
Pel que fa a l’educació, tots dos ponents van coincidir a destacar-ne el paper clau com a motor de progrés. Ceballos va assenyalar que “a la Xina l’educació és un dret, però també un deure”, i que aquesta actitud es tradueix en una cultura educativa arrelada i respectuosa amb els mestres. “Les famílies hi inverteixen grans esforços, convençudes que és l’autèntic ascensor social”. Bregolat hi va afegir que la mateixa idea de les oposicions a Europa s’inspira en el model xinès, i va recordar l’evolució vertiginosa del país: “El 1978 la renda per càpita era de 150 dòlars; l’any vinent fregaran els 14.000. En cinquanta anys han passat d’un país de camperols a un de tècnics i enginyers.”
En l’àmbit econòmic, Ceballos va remarcar que la Xina “no té un model perfecte, però sap on són els seus problemes i els afronta amb mètode”. El país, va dir, ha assolit el seu sostre de creixement anual després de dècades d’expansió, però continua essent la primera potència exportadora i un actor financer global. La seva societat, altament competitiva, es caracteritza per una gran exigència personal i una feble xarxa de protecció social. Bregolat, per la seva banda, va recordar que malgrat els auguris recurrents de crisi, la Xina “manté una sorprenent capacitat de resposta” i que, en termes de poder adquisitiu, “ja supera en un 20% els Estats Units”.
La conversa va concloure amb una reflexió sobre la geopolítica i el nou ordre mundial. Ceballos va assenyalar que “fer negocis a la Xina obliga a entendre la seva manera d’equilibrar el poder”, diferent de l’obsessió occidental per l’ordre estable. Bregolat va apuntar que Pequín no pretén substituir l’ordre mundial, sinó “ser reconeguda com a potència i recuperar Taiwan”. Davant la previsió que l’economia xinesa superi àmpliament la nord-americana a mitjan segle, va advertir que hi ha veus contràries a això que pensen que frenar la Xina pot acabar perjudicant-los més a ells mateixos.
Amb una mirada analítica i sense prejudicis, la taula va oferir una aproximació matisada a la complexitat d’un país que, lluny de ser una excepció, potser encarna el model polític i econòmic cap al qual tendeix el segle XXI.
