La Sala Jacint Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès va acollir un debat que va situar la salut en un marc molt més ampli del que és habitual. Sota el títol Salut Planetària: els límits ecològics com a determinants de la salut humana, la sessió va plantejar un canvi de paradigma: la salut no és només una qüestió mèdica, sinó ecològica, social i sistèmica. L’acte, organitzat per la Secció d’Ecologia, va comptar amb la participació de Bea Beza, Marta Pahissa i Kathrine Raleigh, que van desplegar una mirada transversal i transdisciplinària sobre un concepte emergent: la salut planetària.

La salut planetària integra medi ambient, societat i salut com a dimensions inseparables. No es tracta d’afegir una capa ecològica al discurs sanitari, sinó de reformular-lo.

“La salut no depèn del que fem nosaltres només com a persones sinó del món en què vivim”, va afirmar Bea Beza en l’obertura de la sessió. La idea travessa tot el paradigma: la salut depèn de l’aire que respirem, de l’aigua que bevem, del model alimentari, de l’urbanisme i del context socioambiental. Supera així la visió clàssica centrada exclusivament en el cos i el sistema sanitari.

“La crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat… no són només problemes ambientals sinó que són determinants directes de la salut”, es va subratllar durant el debat. La directora del Centre de Desenvolupament de Salut Planetària, Marta Pahissa, va insistir que el millor marc per entendre l’emergència climàtica és la salut: “La salut és el millor argument per a l’acció climàtica.”

Les dades són contundents. “La contaminació de l’aire mata 9 milions de persones l’any”, va recordar Pahissa, una xifra que supera les morts atribuïdes al tabac (7 milions anuals) i que sobrepassa amb escreix les provocades per guerres o malalties infeccioses combinades. La contaminació, doncs, no és un efecte col·lateral: és un factor central de mortalitat global.

Un dels conceptes que va generar més interès va ser el de l’exposoma: la suma de totes les exposicions ambientals —externes i internes— que condicionen la salut al llarg de la vida, des de la gestació fins a la mort.

Aquesta mirada reforça una altra idea clau: més del 90% del pressupost sanitari es destina a l’assistència, quan només un 10% dels determinants de la salut depenen directament del sistema sanitari. La resta té a veure amb factors socials, ambientals i econòmics.

Els avenços en salut humana dels darrers segles han anat en paral·lel a una explotació accelerada dels sistemes naturals. És el fenomen conegut com la “gran acceleració”.

“Estem sortint d’aquestes condicions conegudes que són l’Holocè”, va advertir Pahissa, en referència al període climàtic estable que ha permès el desenvolupament de les societats humanes. Superar els límits planetaris posa en risc l’espai segur que ha sostingut la civilització.

A més, la crisi ambiental és també una crisi de desigualtat: el 10% més ric de la població mundial genera el 52% de les emissions globals. L’impacte, però, recau de manera desigual sobre les poblacions vulnerables i les generacions futures.

El sector salut també emet

La intervenció de Marta Pahissa va introduir una dimensió sovint oblidada: el propi sector sanitari és un actor climàtic rellevant.

“Si el sector salut fos un país, seria el cinquè emissor de gasos d’efecte hivernacle del món”, va afirmar. Aquesta dada obre un debat incòmode però necessari: el sistema que tracta la malaltia contribueix també a les dinàmiques que la generen.

Com a cas inspirador, es va exposar l’experiència de l’Hospital de Mollet, que ha reduït un 91% les seves emissions directes mitjançant energia renovable, sistemes de geotèrmia, reducció de residus farmacèutics i instal·lació de filtres per a gasos anestèsics.

Aquest model il·lustra un dels conceptes centrals de la sessió: els cobeneficis.

“Un cobenefici és allò que té un efecte positiu en la salut humana i que deriva d’una intervenció ambiental”, va explicar Raleigh. Canvis en dieta, mobilitat activa o millores en la qualitat de l’aire redueixen malalties cardiovasculars i diabetis, alhora que disminueixen emissions.

La reflexió final va anar més enllà de la pràctica clínica. “No seria interessant que els hospitals també atenguessin les condicions ambientals que afecten la salut dels pacients?”, va plantejar Raleigh.

L’hospital pot actuar no només com a centre assistencial, sinó com a actor que millora les condicions ambientals i socials del territori. La salut humana i la del planeta —com va sintetitzar Pahissa— “haurien d’anar alhora”.

També es va parlar del coneixement històric en factors ambientals i socials en el disseny d’un hospital com és el del Sant Pau. Kathrine Raleig va comentar que “abans que es parlés de la salut planetària, afavorir el benestar de les persones malaltes suposava integrar criteris “sostenibles” en el disseny d’espais i serveis de salut”

La sessió a l’Ateneu va deixar una idea clara: la salut planetària no és una especialitat més, sinó un marc que obliga a repensar polítiques públiques, sistemes sanitaris i hàbits quotidians. Aquesta idea, però, està sempre condicionada per la visió des de l’Amazònia, la qual és determinant tant per la seva importància  com a reguladora del sistema climàtic global, tresor de biodiversitat i altre selements clau per la salut de planeta, com per la visió ancestral de les comunitats indígenes.

En un moment de crisi ecològica global, el debat ja no és només com curar, sinó com prevenir transformant el model que condiciona la vida mateixa.