Els llibres dels socis
Quaranta anys d’ensenyament donen per a moltes experiències. Reeixides unes, frustrants altres, en tant que hi hagué qui volgué interferir-hi o no deixà que foren completades. De vegades, en un ambient travessat per un prejudici contrari a la transmissió de coneixements i favorable, en canvi, a la burocràcia enemiga de tota inventiva i de tot experiment per portar a l’escola la saba de la vida. Sense amagar l’ambigüitat i, fins i tot, les contradiccions que fan que els més joves, però també els assedegats i encuriosits de totes les edats, s’hi apassionen.
Aquest llibre, escrit des de l’interior de l’aula i des de la memòria del viscut, tant com d’allò que amb il·lusió, hom projecta cap al futur, s’alinea amb tots aquells que pensen que ensenyar és més que un ofici, que qui entra a una aula cada dia no pot ser manat per qui fa tot el possible per evitar-la, ni per polítics que mai no han reflexionat sobre el caràcter tràgic del repte en qüestió.
Francesc Morató ha sigut i és filòsof i professor i, malgrat el regust amarg, si tingués una segona vida, tornaria a ser-ho.
A la vista del que diem, no pot sobtar que Francesc Morató vinculi la pedagogia a la filosofia, en la millor de les tradicions il·lustrades, amb una actitud crítica que pot recordaren ocasions la parràsia clàssica. Efectivament, l’amic Francesc Morató parla sempre lliurement, al marge d’avinences i convencionalismes, i així s’esmuny a les pretensions pragmàtiques derivades de Dewey i de les propostes psicològiques provinents del constructivisme que ha colonitzat el pensament pedagògic, tot generant una sèrie de tòpics educatius (creativitat, innovació, emocions, gamificació, meditació, resiliència, emprenedoria, coaching, aprenentatge-servei, etc.) que donen sentit a les polítiques governamentals, avalades sovint pels organismes internacionals amb l’horitzó dels objectius de l’Agenda 2030. La conseqüència d’aquest conjunt de factors no pot ser més dramàtica, perquè a parer del nostre autor s’ha generat, fruit de la sobreprotecció, un model d’alumne afectivament anestesiat, atès que els protegim en excés de manera que l’escola constitueix una mena de bombolla que poc té a veure amb el món de la vida, amb el que els joves es trobaran quan s’incorporin a l’àmbit professional. Una realitat que contrasta amb els consells que André Maurois va donar als joves en la seva carta l’any 1939, poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
