L’Ateneu Barcelonès va acollir una conferència de Marina Garcés del cicle Barcelona Pensa dedicada a qüestionar les apropiacions contemporànies del pensament deleuzià i a reivindicar-ne la dimensió experimental i antijeràrquica.
Quan Foucault va escriure el 1970 “algun dia, potser, el segle serà deleuzià”, de segur que no esperava la reacció i reinterpretació mig segle anys més tard: un moment, l’actual, en el qual es defensa la filosofia de Deleuze com a “motor intel·lectual del turbocapitalisme acceleracionista i posthumanista”. Emmarcada en el centenari del naixement de Gilles Deleuze, la conferència El segle no és deleuzià, celebrada a l’Ateneu Barcelonès en el marc de Barcelona Pensa, va oferir una aproximació crítica a les múltiples interpretacions que, en les darreres dècades, han associat el pensament del filòsof francès a lògiques neoliberals, identitàries o acceleracionistes. La filòsofa Marina Garcés, que va admetre que aquesta era “la conferència que més m’ha fet patir en molt de temps”, va reivindicar la necessitat de tornar a llegir Deleuze amb rigor, humor i humilitat, i d’allunyar-lo dels clixés que han acabat distorsionant-lo.
Garcés va iniciar la seva intervenció recordant la carta en què Foucault escrivia que “algun dia, potser, el segle serà deleuzià”, una frase que —segons va explicar— ha estat capturada com a tòpic i reinterpretada fins a convertir-se en un punt de partida erroni. Aquesta lectura ha alimentat la idea que Deleuze seria el teòric de la connectivitat tecnocapitalista, de les polítiques identitàries o fins i tot de la guerra total. “Totes aquestes interpretacions són finalistes: parteixen del que ha acabat essent el món per retroprojectar-ho sobre Deleuze”, va afirmar. Aquest mecanisme, va advertir, és profundament antideleuzià, perquè redueix el pensament a formes fixes i imposa sobre ell un “imperi del judici” del qual Deleuze sempre va fugir.
En un segon bloc, Garcés va explorar què vol dir aprendre amb Deleuze, reivindicant la seva filosofia com una pràctica experimental i no com una representació del temps històric. Va relatar la seva pròpia experiència de lectura en un moment en què Deleuze pràcticament no circulava a les aules, però sí als centres socials ocupats: “Llegir-lo era una manera d’estar al carrer, d’experimentar amb un temps no lineal i amb una manera de fer món sense conèixer-lo del tot.” Per Garcés, la filosofia deleuziana consisteix a establir relacions entre cossos, idees, paraules, perills i desitjos, i a treballar des de la incertesa i l’heterogeneïtat.
El tercer eix de la conferència va abordar la possibilitat d’una contra lectura del temps actual. Garcés va recuperar el sentit original de la frase de Foucault: “Segle”, en aquell context, no designava una unitat cronològica, sinó el “món” en sentit cristià. Foucault no profetitzava un futur, sinó que, com va dir el mateix Deleuze en la seva “carta a un crític sever”, llançava una frase irònica, “per fer riure els que ens estimen i fer enfadar la resta”. Aquesta ironia, va dir, hauria d’ajudar-nos a desactivar les lectures que capten, formalitzen o jutgen el pensament. “Llegir Deleuze és aprendre que tota lectura implica una relació amb el poder, i que pensar és destruir les màquines de judici que intenten tancar el sentit.”
Amb una intervenció que va combinar erudició i proximitat, Garcés va convidar a recuperar un Deleuze menys predictiu i més experimental, allunyat de les apropiacions reduccionistes i obert a relacions i formes de lectura que no busquen representar el món, sinó explorar-ne les possibilitats.
