L’acte Futurs (im)possibles, celebrat dijous 4, va ser una reflexió transversal sobre la necessitat d’ampliar els imaginaris col·lectius, superar les narratives distòpiques i fomentar l’esperança activa. El debat va concloure amb una metàfora visual evidenciant aquesta esperança col·lectiva.

L’acte, organitzat per les seccions d’Ecologia, Ciència i Tecnologia i Llengua i Literatura de l’Ateneu Barcelonès, va superar totes les expectatives. La sala Pompeu Fabra es va omplir i es va crear l’ambient participatiu i transversal que buscava l’organització.

Moderats per Jordi Carrasco i Giulia Sonetti, hi van intervenir Antonio Casado, Andreu Belsunces, Adriana Bertran i Rubén Suriñach, juntament amb la participació activa de joves vinculats al moviment Solarpunk, com Lola Kengen i Maxim Velli. Tots ells van contribuir a un debat en què potenciaven la necessitat de nous imaginaris que, lluny de la utopia naïf, fossin tangibles, realitzables i capaços d’activar una veritable transició ecosocial.

La sessió es va obrir reivindicant el paper de la ciència-ficció com un espai des d’on activar la imaginació i resistir als relats hegemònics que sovint projecten futurs distòpics i immobilitzadors. El moviment Solarpunk va proposar una alternativa basada en la cooperació i la reconstrucció d’una relació regenerativa amb la natura, afavorint la diversitat i l’esperança entesa com una actitud activa i transformadora.

En la segona part, el debat es va centrar en com portar aquests relats a la pràctica. Rubén Suriñach va parlar de la campanya ‘Futurs (im)possibles’ i la necessitat de “democratitzar la nostra capacitat col·lectiva de pensar el futur” per generar nous relats col·lectius alternatius. Va remarcar com les narratives dominants legitimen un futur tancat, i que cal reobrir aquesta disputa imaginant alternatives postcapitalistes i organitzant-nos per fer-les possibles: “és més fàcil imaginar la fi del món que no pas el final del capitalisme”.

Antonio Casado va subratllar la necessitat de repensar els mites que sostenen la nostra idea de progrés, ja obsolets i sovint subordinats a la lògica del benefici per sobre de les persones. Va remarcar que qualsevol transformació profunda neix d’un grup capaç de rebutjar el present i el futur hegemònic, i d’articular-ne un de nou.

Andreu Belsunces va remarcar la importància de democratitzar el futur, recordant que qualsevol imaginari alternatiu passa també pel conflicte i per un canvi cultural profund, especialment en l’àmbit de l’educació ambiental. Adriana Bertran va traduir de manera magistral les intervencions dels companys de Solarpunk i va aportar la dimensió personal i vital, destacant com la maternitat li havia fet prendre consciència de la resiliència de la natura i de la responsabilitat envers les generacions futures.

En el debat final es va evidenciar com la necessitat de comunitat i de relats compartits és central per generar esperança. Va quedar clar que el futur no es pot desvincular del present, però tampoc es pot transformar el present sense imaginar futurs que ens orientin. El repte, concloïa la taula, és aconseguir que aquestes noves pràctiques i imaginaris esdevinguin desitjables, accessibles i compartits per a tothom.

El debat va culminar amb un gest tant lúdic com simbòlic: els assistents van escriure propostes factibles de futur i les van fer volar en forma d’avions de paper. Futurs (im)possibles va demostrar que pensar col·lectivament altres maneres de viure no només és possible, sinó imprescindible per obrir escletxes reals d’esperança en un món sovint dominat pel pessimisme.