Amb la constitució de la Mancomunitat el 1914, l’Ateneu Barcelonès viu un fort augment en el nombre de socis a causa de la seva nova seu. També constitueix un dels centres promotors de l’aliadòfila durant la Primera Guerra Mundial, assumint un paper rellevant com a centre de discussió i debat de la intel·lectualitat catalana, de totes les branques de coneixement. Aquestes trobades marcaran gairebé 30 anys d’època daurada de l’Ateneu.

La concurrència més gran implica, doncs, la proliferació de penyes com la Penya Gran, liderada pel metge Joaquim Borralleras i amb membres tan destacats com Eugeni D’Ors, Francesc Pujols o Josep Maria de Sagarra. Seran el nucli de les tertúlies de l’entitat i dels debats del país.

El 1923, té lloc el cop d’estat que comença la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Com a reacció, es creen a l’Ateneu nombrosos projectes culturals reivindicadors del catalanisme: les revistes Mirador i El Bé negre o el prestigiós Premi Crexells de novel·la el 1926, el primer en llengua catalana. En un moment on el dictador tanca ateneus com el de Madrid i, fins i tot, provoca la dimissió del president Pere Rahola, les penyes formen una forta resistència cultural.

També tenen lloc múltiples reformes a la biblioteca (1921), al pati, entresòl i escales (1924). Just abans de la fi de la dictadura, el 1929, el discurs inaugural en català del nou president Pere Coromines provoca l’enuig del Governador Militar de Barcelona, constituint un acte d’alta càrrega simbòlica.

Durant els anys 30, davant la incipient II República, l’Ateneu viu una progressiva politització en les seves conferències. Molts dels socis demanen un augment de llibertats públiques i l’amnistia de presos. L’augment de les tensions entre socis i l’expulsió del lerrouxista, Emiliano Iglesias, impliquen la prohibició de xerrades destinades a defensar un ideari o programa polític a la institució.

Però amb la II República, el 1934, i sota la presidència de Lluís Nicolau d’Owler, l’Ateneu busca la sintonia amb la conjuntura política del moment i s’implica en la construcció del projecte republicà. Amb l’escalada de tensions derivada del cop militar i la Guerra Civil, el 1936 les Joventuts Llibertàries ocupen l’Ateneu, però el tresorer de l’entitat, un jove Josep Tarradellas, intervé i evita l’ocupació.

Tarradellas és nomenat Responsable de Finances de la Generalitat Republicana i proposa “posar l’Ateneu a l’abast del poble”, donant la seva gestió a Joaquim Borralleras. La Biblioteca s’integra al Servei de Biblioteques Populars de Catalunya i el Premi Crexells esdevé el premi literari oficial de la Conselleria de Cultura.

Però les circumstàncies derivades de la Guerra i la imminent entrada de les tropes franquistes, fan que la Generalitat torni la titularitat de l’Ateneu als socis, presidits per Josep Andreu i Abelló. Quan Barcelona és ocupada el 26 de gener de 1939, un escamot falangista pren possessió del Palau Savassona. Però Abelló ja havia fugit a l’exili, tancant tots els documents a una caixa forta de la qual havia tirat la clau.

Pocs dies després, una seixantena d’intel·lectuals signen un manifest d’adhesió al règim del General Franco i prohibeixen l’ús del català. El nou president de l’Ateneu, el general Ignasi Maria Despujol, expulsa els socis considerats perillosos i porta a terme una depuració de més de 15.000 volums de la biblioteca.

Període anterior: Les arrels de l’Ateneu Barcelonès i la seva fundació (1836-1906)

Període següent: L’Ateneu sota la dictadura franquista (1939-1975)