El mot d’origen rus intel·liguèntsia s’utilitza sovint per designar el conjunt d’intel·lectuals d’un país. Tanmateix, en el seu sentit original fa referència a un substrat social molt específic, definit no només per les inquietuds intel·lectuals, sinó sobretot per uns principis ètics.

El concepte va sorgir a la Rússia del segle XIX, arran de les reformes d’Alexandre II que van facilitar l’accés als estudis superiors a homes de diverses classes socials. Es tractava de persones amb formació universitària, no aristòcrates, d’arrel cultural occidental i sovint crítiques amb la ideologia oficial de l’Imperi rus, resumida en la tríada “ortodòxia, autocràcia i nacionalisme”.

Al segle XX, sota el règim soviètic, la intel·liguèntsia esdevingué una classe perseguida i oposada al proletariat oficial, i tingué un paper clau en el rebuig intel·lectual del règim. Amb la perestroika i la caiguda del comunisme, però, també entrà en crisi la seva missió humanista i democràtica, substituïda progressivament per una cultura marcada per la tecnologia i el consum.

A l’acte del 10 de febrer analitzarem amb Xènia Dyakonova el recorregut de la intel·liguèntsia russa al llarg del segle XX i durant el primer quart del XXI.