Quan pensem en el Barroc, sovint el primer que ens ve al cap són tòpics heretats de la Il·lustració i de la Renaixença, gairebé sempre carregats de connotacions pejoratives: l’excés, el recarregament, els poemes escatològics de Vicent Garcia, una llengua catalana que els homes de la Renaixença van criticar per la seva suposada manca de genuïnitat i pel seu caràcter acastellanat —segons Nicolau d’Olwer, Rubió i Balaguer i, posteriorment, Antoni Comas—, o l’obsessió per la mort. Però el Barroc català és molt més que això: proposa una reflexió epistemològica profunda sobre l’engany dels sentits, la fragilitat de les aparences i la dificultat d’accedir a una veritat estable.

En aquest marc, la metaficció esdevé un recurs clau en la literatura del segle XVII (i que, com veurem, ja havia començat a aparèixer al segle XVI), perquè fa visible l’artifici literari i qüestiona els límits entre realitat i representació. A partir de textos de Garcia, Boscà, Fontanella i Pujol, analitzarem aquest fenomen —la tematització de la ficció dins la mateixa literatura— en la literatura catalana moderna. Ho farem acompanyats de Josep Solervicens i Antoni Moll, investigadors del grup Mimesi i professors de la Universitat de Barcelona. Modera: Cecília Gaya Bretones.