Les troballes de l'equip Tàndem
Aquesta carta és extensa i detallada, va ser escrita per Luís Justo Villanueva (Madrid, 1834-1880), professor de química a l’Escola Industrial de Barcelona entre els anys 1860-1875. Al llarg de la seva vida compaginaria la docència amb la investigació de temes agrícoles, un fet que el portaria a fundar una de les primeres empreses espanyoles de fertilitzants químics anomenada “La agricultura catalana” al 1863. Aquesta ambivalència en els camps de la química i l’agricultura el portarien a realitzar un estudi sobre l’elaboració dels vins escumosos (cava). Les investigacions realitzades a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, en el qual ell va ajudar a la seva fundació, el portarien a millorar el procés de fabricació del cava. Mitjançant aquest nou mètode tècnic-científic del cava i la introducció de la segona fermentació en ampolla, portaria que alguns cellers catalans duguessin a terme aquest procediment.
L’epístola del químic Villanueva proposa tres sessions pràctiques i demostratives a l’Ateneu Barcelonès, per ensenyar l’elaboració del cava. A més, l’emissor de la carta s’ofereix a portar maquinària, mostos en diferents fases de fermentació, i operaris, concretament de la fàbrica d’Agustí Vilaret a Blanes. També proposa obrir la participació en els altres productors de cava catalans, per fer un estat de la qüestió realista de la indústria vinícola. Finalment, detalla amb precisió els costos, que ascendeixen a 440 ral, inclòs transport, jornals i materials, mentre destaca que el Sr. Vilaret no cobrarà res pels materials que portarà des de la fàbrica
El document reflecteix com l’Ateneu Barcelonès era un espai on no només se centrava en els estudis humanístics, sinó que també era un lloc per la divulgació científica de l’època. A més, el fet que Villanueva demanés fer conferències obertes, en les quals s’involucrava el públic, es feien demostracions reals amb màquines i productes — com si es tractés d’un “teatre de la ciència”—, respon a un context històric molt clar del s. XIX marcat pels avenços científics i industrials mostrats a les Exposicions Universals.
La carta enviada per José Ulises Cayol al president de la Junta de l’Ateneu Barcelonès el 31 de gener de 1877, la qual esmenta que s’envia una còpia de la Memoria contra las corridas de toros, escrita pel governador civil de Sevilla, Antonio Guerola. A través de l’anàlisi de la carta, el context institucional del concurs de 1875 a Cadis i, especialment, del contingut de la Memoria, es posa en relleu la formulació d’una crítica racional i multifacètica contra les curses de braus, representativa dels corrents proteccionistes i reformistes de l’època.
La memòria enviada a l’Ateneu per José Ulises Cayol, va ser escrita en el marc del concurs organitzat per la Sociedad Protectora de los Animales y las Plantas de Cádiz, impulsat per Maria Dollfus Mieg, vídua de l’industrial francès Jean Dollfus, reconegut pel seu compromís social. El concurs de 1875 cercava estimular la reflexió crítica envers la tauromàquia, i va tenir com a resultat la redacció de diversos treballs, entre els quals el d’Antonio Guerola, guardonat amb el primer accèssit.
La carta de José Ulises Cayol no només transmet la memòria, sinó que busca reforçar el vincle entre la crítica moral i el saber institucional, sol·licitant l’acollida d’aquesta obra en el fons bibliogràfic de l’Ateneu Barcelonès.
A diferència d’altres discursos més merament morals o simbòlics, Guerola inclou una sèrie de propostes pràctiques. A l’escrit de la memòria fomenta que es creïn societats de protecció animal i premsa crítica amb la tauromàquia, i promou activitats populars alternatives, com les romeries rurals. També exposa que s’utilitzi el magisteri i el clergat per educar en el respecte animal, mitjançant l’establiment de canvis legislatius progressius, orientats a la reducció de les corrides. Finalment, exposa que per dur a terme aquestes propostes s’hauria de fer servir la influència institucional per desincentivar la seva celebració.
És a dir, la Memoria contra las corridas de toros es pot considerar un document representatiu de la cultura liberal-reformista del segle XIX, especialment aquella vinculada a l’administració estatal. El fet que un alt funcionari com Guerola adoptés una posició explícita contra la tauromàquia, i que ho fes en un concurs avalat per una societat protectora amb connexions internacionals, n’augmenta el valor documental.
El seu pensament no és marginal dins l’Espanya del moment: connecta amb corrents europeus de regeneració moral i cultural, que van inspirar iniciatives similars a França, Suïssa i el Regne Unit. Alhora, reflecteix una tensió entre les pràctiques tradicionals i les noves idees de civisme, racionalitat i progrés.
L’anàlisi conjunta de la carta de José Ulises Cayol i de la Memoria d’Antonio Guerola permet identificar un episodi significatiu dins la història del pensament antitaurí a Espanya. Un pensament que avui dia es lliga més a finals del s. XX o principis. XXI, però que com bé demostra la memòria ja el trobàvem a finals del s. XIX. L’obra de Guerola aporta una crítica articulada i metòdica, inserida dins un discurs institucional que apel·la tant a la raó com a l’ètica social. La seva recepció per part de l’Ateneu Barcelonès simbolitza la intersecció entre cultura institucional i reformisme moral, en un moment de transició ideològica profunda.
Bibliografia:
Antón, F. de. (1876). Memoria escrita contra las corridas de toros (Premiada con el Primer Accésit en el Concurso promovido por la Sra. Viuda de Daniel Dollfus y celebrado por la Sociedad Protectora de los Animales y las Plantas de Cádiz en 26 de diciembre de 1875). Cádiz: La Sociedad Protectora de Animales y Plantas. https://archive.org/details/CASGA_380219_003/mode/2up
Aquesta és una carta que es troba a l’expedient “1874 nº2, Vario”, a la Sèrie de Comunicacions de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès.
La carta està datada a principis del 1875. Durant aquest període, Espanya es trobava enmig d’una 3a Guerra Carlina, la que es va estendre des del 1872 fins al 1876 al País Basc, Navarra i Catalunya. Les causes d’aquesta són la Revolució del 1868, l’exili d’Isabel II i l’inici del Sexenni Democràtic. A conseqüència de tot això, en Carles VII va considerar oportú intentar recuperar el tron que els seus seguidors consideraven legítim. Tot i això, el conflicte finalitza amb la victòria del govern liberal i l’exili d’en Carles VII.
Mentre que la guerra està en actiu, ens trobem una sol·licitud de la protagonista de la carta, l’Esmeralda Cervantes. Nascuda amb el nom de Clotilde Cerdà i Bosch, va ser una cèlebre artista que va destacar en l’art de l’arpa, però també tenia formació en l’escriptura, la composició, el professorat i el periodisme. El seu nom artístic sorgeix de la proposta de Victor Hugo, l’escriptor de Nostra Senyora de París, amb el consentiment de la reina Isabel II durant uns actes commemoratius a Miguel de Cervantes, els quals van ser organitzats per l’ambaixada espanyola a Àustria el 1873. El missatge de l’Esmeralda es dirigeix a en Josep Ferrer i Vidal, l’actual president de l’Ateneu Barcelonès, on explica que el Teatre Liceu serà l’escenari on se celebrarà un concert a favor de les víctimes de la guerra i, per tant, demana el suport de l’Ateneu Barcelonès com a institució de defensa les arts.
Aquesta correspondència és interessant perquè l’Esmeralda és una de les poques dones que s’han trobat en aquesta sèrie i que tingui un cert reconeixement, cosa que no és gaire comú en l’època. A més, va formar part d’un esdeveniment de gran ajuda a la societat catalana.
El nom d’Esmeralda Cervantes no és l’únic fet relacionat amb Victor Hugo que es troba a la sèrie Comunicacions. A la caixa corresponent als anys 1883-1885, com a unitat documental simple, sense expedient, trobem una petició en relació amb la mort del reconegut escriptor decimonònic, el dia 22 de maig de 1885.
Datada l’endemà, la sol·licitud es dirigeix a la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès perquè aquesta manifesti “públicamente su inmenso pesar por la pérdida del inmortal cantor de nuestro siglo”.
Es tracta d’un bifoli què té les seves cares internes emplenades de signatures de socis destacats en la vida de l’Ateneu, com Melcior de Palau o Agustín Ferrer i Pagès. Qui firma la carta i, per tant, encapçala la petició, és en Frederic Rahola -economista, polític i poeta- també distingit en la història de l’entitat, gràcies al fet que a més a més de participar-hi activament va donar un important fons per a la Biblioteca.
La petició ens mostra, així, l’estret lligam entre els socis i l’Ateneu amb la vida cultural més enllà dels Pirineus.
Un dels documents més rellevants de finals del segle XIX conservats al fons de l’Ateneu Barcelonès, es una carta signada per Antoni Gaudí com a president de la Secció de Belles Arts. Aquest document, datat l’any 1881, fa referència a l’èxit de les “Manifestacions Artístiques” celebrades a l’Ateneu aquell mateix any i expressa el desig de repetir l’experiència l’any següent.
Gaudí, que fou soci de l’entitat i president de la Secció de Belles Arts, va ser un dels impulsors d’aquestes exposicions, juntament amb els membres que conformaven la seva Secció. Tot i que les exposicions no es realitzaven amb gaire freqüència, tenim constància de quatre convocatòries portades a terme dins la seu de l’Ateneu els anys 1876, 1881, 1883 i 1893.
La intenció d’aquestes exposicions era oferir als socis de l’Ateneu i a artistes externs l’oportunitat de mostrar les seves obres, ja fossin pintura, escultura, gravat o arquitectura, en un espai pensat per promoure la vida artística de l’Ateneu i de la ciutat de Barcelona. El projecte va començar a prendre forma quan Gaudí era secretari de la Secció i va obtenir un gran èxit després de les primeres mostres celebrades. Davant la bona acollida, quan Gaudí va arribar a la presidència la Secció de Belles Arts, va proposar a la Junta Directiva repetir i millorar l’experiència; impulsant iniciatives com la incorporació d’artistes reconeguts del moment, la creació d’un catàleg il·lustrat i una campanya de difusió per altres ateneus del país, com el de Madrid, el de Palma, el de València o el de Vic, amb els quals l’Ateneu Barcelonès tenia bona relació des de feia anys.
Amb totes aquestes noves iniciatives, la qualitat de la “Manifestació Artística” de l’any 1883 va ser més prominent que les convocatòries anteriors. Aquesta edició va comptar amb obres inèdites, una organització més rigorosa, i una voluntat d’ampliar el fons artístic de l’Ateneu, ja que es va decidir que es quedaria amb el 10% de les vendes de les obres per enriquir el fons artístic propi.
Aquesta carta signada per Gaudí, ens demostra la seva implicació dins el món cultural i artístic de Barcelona i la seva presència dins l’Ateneu Barcelonès, a més a més, ens ajuda a veure el compromís que tenia Gaudí amb la promoció del talent artístic i la difusió cultural.
Entre els documents conservats a l’Arxiu de l’Ateneu Barcelonès, es troben unes entrades per assistir a l’acte de col·locació de la primera pedra del monument a Cristòfor Colom, situat al centre de la plaça del Portal de la Pau, al final de la Rambla i davant del port de Barcelona.
Diversos documents datats del mateix any evidencien la participació de l’Ateneu en l’organització i promoció d’aquest monument. L’entitat va assistir a exposicions d’esbossos del projecte i va realitzar donacions econòmiques per contribuir a la seva construcció. Per aquest motiu, l’any 1882, el president i els membres de la Junta Directiva de l’Ateneu van ser convidats a presenciar l’acte solemne de col·locació de la primera pedra. Aquí és tenim les entrades que es van utilitzar per accedir a aquest acte.
La iniciativa de construir aquest monument s’emmarcava en la preparació de l’Exposició Universal de 1888, amb la voluntat de retre homenatge a Colom i, alhora, exhibir la capacitat tècnica i industrial de la ciutat. L’obra destaca per incloure un ascensor interior, el qual era una molt important innovació per a l’època, que permet encara avui dia, recórrer els 51 metres d’alçada de la columna fins al mirador situat als peus de l’estàtua, amb vistes privilegiades sobre la ciutat i el port.
La ubicació del monument també responia als canvis urbanístics derivats del Pla Cerdà i l’enderrocament de les muralles, que havien obert nous espais i possibilitats per a l’expansió de Barcelona cap al mar.
Aquest document ens demostra la implicació de l’Ateneu en els projectes de modernització i projecció internacional de la ciutat de Barcelona en el segle XIX. És un record de l’esperit de progrés cultural i industrial de l’època, on aquesta entitat va estar present en molts aspectes.
Aquest document forma part de la sèrie de comunicacions de la Junta Directiva dels anys 1872-1873, on es troba la correspondència i documents adjunts que rebia i enviava la institució. Data del juny de 1873 i es troba en l’expedient número 29, amb el títol de “Invitaciones y vario”, on s’inclouen documents de tota mena sense cap temàtica concreta en comú. Per aquelles dates, feia poc que s’havien fusionat les dues entitats antecessores (l’Ateneo Catalán i el Círculo Mercantil Barcelonés) en la que encara perdura avui dia amb el nom d’Ateneu Barcelonès i, per tant, en el moment de la rebuda del document a l’entitat, la el president de era Manuel Duran i Bas.
És un mostrari de naips de baralla espanyola de l’empresa Hispano-Americana (Gran Fábrica de Naipes), situada al carrer del Rec Comtal núm. 13. Per la cara de davant, trobem una taula amb un recull de 12 patrons que són per decorar la part del revers dels naips, així com el seu número corresponent. A la part superior d’aquesta cara, també hi figuren els preus de cada carta segons si són per Espanya, Puerto Rico o Amèrica del Sud o si són per Cuba, Mèxic o Filipines. Si obrim el bifoli, es poden veure exemples de les il·lustracions de les cartes que es podien demanar. En trobem vuit: totes sota, cavall o rei, amb els diferents colls i amb un número identificatiu a la part superior. N’hi ha una que és la de marca de fàbrica, que servia per identificar-ne l’autoria i fabricació. A l’última cara, es troben una carta del rei d’ors i una altra del de bastos i hi ha dos espais més sense cap exemple.
Hem escollit aquest document perquè creiem que també és important veure el paper tan rellevant que tenia el lleure en aquesta entitat cultural. A banda d’aquest mostrari, també hem trobat diverses missives fent referència a la sala del tresillo i del billar. També s’han identificat diferents pressupostos en els quals es veien els ingressos que rebien pel seu ús, cosa que ens indica que, a banda de ser un temple del coneixement, l’Ateneu també era un lloc de reunió on es creaven relacions interpersonals mitjançant l’oci.
Aquestes són unes urnes que es trobaven al nostre dipòsit, la funció de les quals no sabíem amb prou certesa. Inicialment, teníem la hipòtesi que es podia tractar d’un joc de taula o d’alguna mena de sistema de votació. Finalment, fent una investigació exhaustiva, vam trobar que al llibre “L’Ateneu i Barcelona 1 segle i ½ d’acció cultural” de Jordi Casassas et al. es menciona el següent: «Per ser admès com a soci del Casino, el candidat havia de ser proposat per cinc membres, com a mínim. La proposta, que havia d’indicar la “posición social del propuesto”, s’havia de fer per escrit i anar degudament signada pels avaladors. L’admissió dels nous socis es realitzava en una junta general mitjançant una votació secreta amb boles blanques i negres».
A més a més, fent la descripció de la sèrie de comunicacions de la Junta Directiva, vam trobar un altre document a la caixa dels anys 1872-1873 que ho refutava. Aquest es tracta de l’acta de fusió de les dues entitats antecessores (l’Ateneo Catalán i el Círculo Mercantil Barcelonés), on a l’article 40 del títol 4 (“De las sesiones”) s’indica el següent: “Las votaciones se harán precisamente por medio de bolas cuando se trate de personas o de asuntos en que pueda encontrarse interesado algún socio; en los demás casos se efectuarán en el modo que la mayoría acuerde.” Amb tota aquesta informació trèiem en conclusió que aquests objectes servien tant per debatre si s’admetia un soci a l’entitat com per prendre tota altra mena de decisions que ho requerissin.
L’urna de boles negres conté el mateix recipient, les boles i un plat i la de boles blanques el mateix recipient, les boles i una tapa que permet que, a l’hora d’introduir-les, el votant no pugui veure l’interior del recipient. Aquest mètode de votació l’empraven els maçons i encara perdura fins avui dia, malgrat que a la nostra entitat ja no es faci servir.
Bibliografia:
Casassas Ymbert, J., Abelló i Güell, T., & Coll i Amargós, J. (2006). L’Ateneu i Barcelona: 1 segle i 1/2 d’acció cultural. RBA-La Magrana
Els documents relacionats amb “The Oriental Telegram Agency” són dos, ja que es complementen quant al contingut i la informació. Es tracta d’una carta i un prospecte que es troben a l’expedient “1874 nº 2, Vario”, a la Sèrie de Comunicacions de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès.
El remitent de la carta és en Francisco Sitjá y Coca, un agent especial a Espanya de l’“Oriental Telegram Agency”, Limited. Aquesta era una agència intermediària de lliurament de telegrames a diversos països arreu del món, amb la seva oficina central al 140, Leadenhall Street, Londres. En aquesta carta, el representant ofereix a l’Ateneu Barcelonès la possibilitat d’una comunicació més econòmica en l’àmbit internacional, en la que adjunta amb la carta un prospecte que fa de testimoni de les seves paraules, sobre les tarifes i normes. El més interessant d’aquest prospecte és el llarg llistat de les ciutats on es troben les oficines a les diferents regions del món on es poden efectuar enviaments, amb les seves tarifes corresponents. Les ciutats estan distribuïdes a països europeus com Amsterdam o Viena; asiàtics com Shanghai o Hong Kong; americanes com Rio de Janeiro o Buenos Aires; els oceànics com Austràlia o Nova Zelanda i fins i tot les Antilles, com Cuba.
Com a curiositat, el prospecte es pot destacar que té dos segells al centre del document. El primer és rodó i en el marge d’aquest en trobem el nom de l’agència. Al centre hi ha un home a sobre d’un globus terraqüi. Aquest sembla que porta un barret i unes sandàlies que sembla que tenen ales als dos costats, a més d’un telegrama a les mans. Intueixo que podria ser Hermes, el déu grec de la missatgeria i podria ser un simbolisme d’aquesta comunicació global entre els països. El segon segell és un rombe en el qual es llegeix “Accuracy”, “Economy”, “Speed” i “Secresy” en els marges exteriors, i en el centre trobem la paraula “Antilles”. Aquest segell assegura que l’enviament de telegrames és tot allò que l’agent afirma en la seva carta, precís, econòmic, ràpid i confidencial.
És un document interessant per diversos motius. En primer lloc, el prospecte és l’únic document amb la seva informació completament en anglès, essent l’única a tota la caixa. En segon lloc, es pot intuir que en aquesta època ja s’havia desenvolupat una societat bastant comunicada internacionalment, i aquesta carta d’en Francisco Sitjá y Coca ja donava una empenta a què l’Ateneu Barcelonès pogués sumar-se a aquesta iniciativa.
Bibliografia
The Economist (1875). Weekly Commercial Times, Bankers, Gazette, and Railway Monitor: A Political, Literary, and General Newspaper, Vol XXXIII (1678), p.1249-1276. https://ia801707.us.archive.org/0/items/sim_economist_1875-10-23_33_1678/sim_economist_1875-10-23_33_1678.pdf
El document escollit, conservat a l’Arxiu Històric de l’Ateneu Barcelonès, va ser escrit el 4 de juny de 1880 per l’inventor i poeta peruà José Arnaldo Márquez. La seva carta manuscrita adreçada al president de la Secció Industrial de l’Ateneu Barcelonès, presentava la seva invenció: una màquina tipogràfica per compondre matrius, fàcil d’utilitzar, eficient i pensada per transformar radicalment el procés d’impressió.
Márquez explicava al president que amb aquesta màquina, no només es reduirien els costos del procés i de la professió de caixista, sinó que també es facilitaria l’accés a tota classe de persones gràcies a que “no se necesita más aprendizaje que una hora de explicación y uno o dos días de práctica para que cualquier niño que sepa leer y conozca los números haga el mismo o mejor trabajo en mi máquina que cualquier cajista de oficio con toda su parafernalia de cajas, mesas, etc”.
Amb voluntat de transformar i trencar un model que havia existit durant segles, la proposta de José Arnaldo Márquez s’estableix en un moment clau de transformació econòmica i social. A Barcelona, la revolució industrial va prendre embranzida a partir de 1830 amb la mecanització tèxtil i el creixement del capitalisme industrial, cosa que va propiciar l’aparició d’inventors que amb els seus projectes substituirien professions manuals d’alta especialització, com la de caixista, per màquines. Hem escollit aquesta carta perquè, escrita fa cent quaranta-cinc anys, obre una reflexió encara viva com és la tensió entre el progrés tècnic i el valor del treball humà, tenint com a una de les conseqüències la pèrdua d’oficis.
Aquest document ens recorda que la innovació, sovint, comença amb una carta enviada el 1880.
El següent document escollit te com a protagonista el conegut pintor del Realisme Català Ramon Martí Alsina, soci del Ateneo Catalán des del 1860 i president de la Secció de Belles Arts durant els seus últims anys de vida. La carta, datada el 8 de juny de 1880 tracta sobre la finalització del darrer dels tres retrats encarregats per part de l’Ateneu Barcelonès. El retrat que s’hi menciona, i que actualment es localitza a una de les sales de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, és el del soci Francesc Martorell Peña, naturalista i arqueòleg, conegut per les seves valuoses donacions a la ciutat de Barcelona en forma de col·leccions de ciències naturals, amb les quals es fundà el Museu Martorell, dos anys abans del retrat d’Alsina. En el quadre, Martorell hi apareix representat com un intel·lectual assegut, una posició habitual en les obres del pintor, i retratat amb els atributs de la seva especialitat: una lent a la mà dreta i un insecte a l’esquerra.
Tanmateix, el contingut de la carta manuscrita de Ramon Martí Alsina ens ofereix una mirada més àmplia del procés que hi ha darrere l’encàrrec d’una obra pictòrica fa un segle i mig. El pintor informa al president de l’Ateneu Barcelonès que la pintura estarà enllestida en cinc dies i sol·licita que, durant el mes de juny, se li faciliti el segon pagament de diners que la junta directiva va asignar pels retrats. A més, demana que, si el marc del retrat està ja finalitzat, li sigui enviat al seu taller durant la setmana entrant per poder donar per conclosa l’obra de manera oficial.
La carta reflecteix el rigor i la professionalitat de Ramon Martí Alsina, figura destacada de la pintura catalana. A més, la conservació del document fa valdre la tasca dels arxius quant a la memòria cultural i artística de Catalunya.
