Aquest dijous, 7 de maig, en un acte organitzat conjuntament per l’Ateneu Barcelonès i el PEN Català, es van commemorar els cent anys exactes de la visita de G. K. Chesterton a Barcelona i a l’Ateneu, el maig de 1926. Una taula rodona que va servir per revisitar la influència de l’escriptor anglès en la cultura catalana d’entreguerres, reivindicar el periodisme català d’aquell temps i rellegir, des del present, un pensament que encara avui continua vigent.
Sílvia Coll-Vinent va situar la figura de Chesterton i la fascinació que va despertar entre intel·lectuals catalans com Josep Carner, Josep Pla o Joan Crexells; Enric Cassany va reconstruir el mapa vibrant i fràgil de la premsa catalana dels anys vint i trenta; i David Fernàndez va reivindicar la vigència paradoxal i insurgent d’un autor que, rere la fama de conservador, amaga una crítica ferotge al capitalisme, a la buidor moderna i als dogmatismes de tota mena.
Sílvia Coll-Vinent va obrir la conversa que el va descriure com un escriptor marcat per una preocupació central: la defensa de “l’home del carrer” davant el capitalisme i els grans sistemes ideològics, així com la seva oposició radical a l’eugenèsia. També va recordar la seva idea que la modernitat, obsessionada amb la novetat, sovint ens fa perdre les arrels humanes i morals. Més enllà de les ideologies i creences, va remarcar que a Catalunya es va admirar sobretot el seu estil brillant, paradoxal i capaç de lligar literatura, periodisme i filosofia.
Enric Cassany va prendre el relleu, reconstruint el paisatge del periodisme català dels anys vint i trenta: una etapa que sovint s’ha vist com una edat d’or estroncada violentament pel franquisme. Va recordar que la premsa en català era encara minoritària, però extraordinàriament rica i diversa, amb figures com Pla, Foix, Sagarra o Xammar. Tots ells compartien, segons Cassany, una mateixa consciència literària i sostinguda per dècades d’esforços culturals per acostumar el país a llegir en la seva llengua. La desfeta del 1939 va interrompre de cop aquell ecosistema cultural i periodístic.
David Fernàndez va tancar l’acte reivindicant la sorprenent vigència de Chesterton. Va descriure’l com un “rei republicà de la paradoxa”, impossible d’encasellar, i va subratllar la seva crítica ferotge al capitalisme, a la desigualtat i a la buidor de la modernitat. Lluny de la caricatura d’autor conservador, Fernàndez va reivindicar també la seva defensa de les petites comunitats, de la taverna, del barri i de la sociabilitat quotidiana davant els grans discursos abstractes. “No hi ha institució més anarquista que la taverna”, va dir, perquè és allà on encara sobreviuen les lògiques de la conversa, de la igualtat i del desacord civilitzat. Potser per això, concloïa Fernàndez, Chesterton continua sent tan contemporani: perquè ens obliga a capgirar les certeses i a recordar que el contrari també és possible.
