La sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès es va omplir dilluns 26 d’octubre, per conversar sobre immigració i cultura a Catalunya, a propòsit del llibre Un origen buit. Immigració i cultura a Catalunya (L’Avenç, 2026), de Josep-Anton Fernàndez. L’interès va ser evident: en acabar l’acte, mitja sala tenia la mà aixecada per continuar el debat.

Núria Iceta va moderar la conversa entre Fernàndez, des del rigor acadèmic, i Eduard Voltas, amb una mirada més orientada a la praxi política. Una trobada que va posar sobre la taula com es representa la immigració i què vol dir ser català en una societat en transformació.

Josep-Anton Fernàndez va presentar el llibre com un mapa històric i cultural de la immigració a Catalunya, a través dels relats que l’han acompanyat, de la literatura i l’audiovisual. La seva reflexió va girar entorn d’una pregunta central: la identitat catalana i la seva vinculació amb la llengua, la residència o la feina. La resposta de Fernández és que “per ser català” cal una identificació i el reconeixement: sentir-se part de la comunitat i que els altres també t’hi reconeguin.

Un dels punts més suggerents va ser el del dol. La migració comporta pèrdues i enyorança per a qui marxa, però també també està present en la societat d’acollida a causa de la transformació de l’entorn i la pèrdua de la familiaritat. Tant Voltas com Fernàndez van advertir que cal parlar d’aquest malestar i reconèixer-lo, perquè, si no, se n’apropia l’extrema dreta. «Hem de parlar d’aquest dol», va defensar.

El debat va abordar també el futur del català i la possibilitat que la independència resolgués els problemes d’integració. Fernàndez va recordar que tenir un Estat no ho soluciona tot, com veiem a França: també compten les condicions materials, les institucions i un model econòmic que no condemni la població a la precarietat. Tots van coincidir en la importància de crear espais comuns, sobretot als barris, on la identitat es construeix en el dia a dia.

Voltas va defensar el paper dels nous parlants en el futur de la llengua amb una afirmació contundent: «Els migrants són els únics que poden salvar el català». Cada persona que incorpora la llengua és una oportunitat per eixamplar-ne l’ús i fer-la més compartida. Perquè la cultura catalana continuï viva, cal entendre-la com una realitat en moviment, no com una fotografia fixa.

La sala plena i les moltes mans aixecades van confirmar que el debat tot just comença. Com es construeix el sentiment de pertinença? Com fem del català una llengua compartida? Preguntes que l’acte va deixar obertes i que el Congrés de MigraAccions podrà ajudar a aprofundir.

Podeu recuperar l’acte aquí